Opinió:VOLEM MÉS i MILLORS PARCS, JARDINS i ARBRES

A estes altures tots hauríem de saber que el microclima de les nostres ciutats depén íntimament de l'arbrat i les plantes que tenim als carrers perquè ens donen l'oxigen que respirem, absorbixen el CO2 del calfament global, netegen l'aire de contaminants, donen ombra i humitat durant els calorosos estius, mantenen certa biodiversitat, aporten color i fan més agradables les nostres ciutats. Per tant resulta fonamental una bona política de jardins per mantindre i millorar la nostra qualitat de vida, i com tradicionalment no s'ha fet bé, caldrà ara corregir i fer-ho millor.

Analitzem el cas concret d'Alzira, un típic poble valencià. Els responsables del tema diuen que actualment hi ha uns 7500 arbres al casc urbà i amb una mitjana de 20 m² cadascú (siguem optimistes) fan 150.000 m² arbrats, la qual cosa amb els 44.554 habitants suposa uns 3'4 m²/habitant. Suposant que encara hi haja un altre tant de plantes no arbòries (tornem a ser molt optimistes) hi tenim 6'8 m²/habitant, una xifra molt lluny dels estàndards europeus, que recomanen al voltant de 12'5 m²/habitant, el doble. No obstant, com som el país de la picaresca, els informes municipals s'atrevixen a dir que hi ha més d'11 m²/habitant de zones verdes, quasi el recomanat; ho diuen perquè algú va tindre la poca vergonya de comptar com a zona verda urbana amples àrees perimetrals que realment no formen part del casc urbà, de fet la immensa majoria dels carrers no tenen ni un sol arbre (com no va a fer calor en l'estiu!).

Així doncs el primer problema que trobem és la manca d'arbres al casc urbà i açò és el primer que cal corregir, òbviament plantant-ne d'altres tants com els que hi ha. I els nous regidors han afirmat precisament això, que van a plantar-ne altres 8000 durant aquesta legislatura. Els agafem la paraula. Hi ha molts llocs on plantar-los, començant pels buits que deixen els que s'han mort i encara no han sigut reemplaçats, els que caben als carrers agafant un metre entre cotxe i cotxe per obrir nous clots, els que caben per les places o explanades tan pelades que a l'estiu no es pot passar per elles fins que es fa de nit, etc.

Altra qüestió a corregir també és el tipus de plantes a emprar. La dèria per les palmeres exòtiques ja ha caducat perquè el morrut roig les ha plagat i per molts verins i diners que s'han tirat no han pogut amb ell; a més les palmeres resulten inadequades perquè a penes donen ombra en l'estiu i tenen molts i complicats requeriments com les podes a altura i la recol·lecció dels fruits, tot per al fem. Igual passa amb la gespa, que dóna massa feina amb segues freqüents, per al fem també, i consumix molta aigua, quan ací ja en falta. Per tant cal utilitzar els arbres i arbusts més apropiats per a cada lloc, com els de la Murta o la Casella, més de 100 espècies diferents, grans i petites, molt adaptades al clima i paisatge mediterranis: carrasca, galer, fleix, arbocer, marfull, espí, pinyer, lledoner,  romer, espígol, timonet, etc., etc., plantes que no necessiten més aigua que la que plou, que ben diversificades no tenen plagues, que a penes donen feina i que recordarien el paisatge ancestral d'questa terra. Una altra possibilitat molt interessant són els horts ecològics familiars, que hauríem d'integrar amb els jardins autòctons.

Respecte al manteniment, ha de ser ecològic, sense verins ni adobs químics perquè no fan falta i a més poden danyar la salut dels ciutadans. Sembla que caminem en eixa direcció perquè ara ja no s'utilitza el glifosat, hem avançat un passet. Per altra banda s'ha de tendir al mínim de treballs de manteniment perquè els diners públics fan falta per a plantar nous arbres, no per a segar la gespa ni per agranar les fulles baix dels arbres del parc, que eixa és una altra, agranar baix dels arbres del parc per a tirar les fulles al fem, malgastar treball i diners per augmentar les deixalles, tres errors encadenats. Manteniment mínim i les restes de les podes necessàries cal triturar-les per a deixar-les baix mateix dels arbres, junt amb les fulles; això enriquix la terra, li dona nutrients als arbres i no genera residus; les branques grosses poden servir per als forns, calderes de biomassa o estufes de llenya.

Per a implantar aquests canvis, la privatització actual del servei de jardins no hauria de representar cap problema. En tot cas s'ha de revisar el contracte punt per punt i comprovar, a peu de carrer, que es fa bé el servei, trencant el contracte si no és així. I si és necessari es reformulen les condicions, perquè els nous ajuntaments no han d'estar llastrats pels anteriors i menys en temes mal resolts.

A més a més serà necessari conscienciar la població en aquest tema, fer entendre als veïns que si un arbre deixa caure algunes fulles en la seua porta o balcó, a canvi li dóna oxigen i ombra, color i benestar, beneficis molt més importants que les poques molèsties que puga suposar-li. Cal també ensenyar-los que un terreny abandonat no està millor segat i arruixat d'herbicida, pelat i enverinat, sinó cobert d'adventícies perquè les herbes també donen oxigen, capturen CO2, netegen l'aire i donen color; embruten els plàstics, llaunes i botelles que alguns incívics tiren per terra, no les herbes. Potser vindria bé encetar companyes per acostar la gent als arbres, com les que han fet a d'altres llocs invitant els veïns a plantar-ne un arbre quan tenen un fill, o quan es mor un familiar.

La Ribera en Bici-Ecologistes en Acció demanem, per tant, que s'aplique pertot arreu la nova política de jardins i en el cas d'Alzira, a més, que:

→ Als solars del Tulell i d'altres broten espontàniament xops i diversos arbres, alguns se n'ixen un poc a la vorera i molesten els vianants, de manera que hauran de retallar-se, però com que allí no ha d'edificar-se res fins que passen dècades demanem que es deixen sense tallar els tronquets centrals de cada grup de brots amb la mateixa arrel, que ja tenen 4 o 5 metres d'alts, perquè es facen arbres de veres. Si han de tallar-los quan edifiquen ja es tallaran, però ara deixem-los que cresquen i produïsquen per a tots oxigen, ombra i verdor. Potser hi ha uns 50 arbrets, que poden alegrar molt la zona. L'Ajuntament ens ha contestat que ho tindran en compte.

→ Al barri de Les Basses, entre el carrer Trinidad Redal i la carretera CV-50 hi ha una franja de terra amb gespa i tarongers, aquests últims han substituit les palmeres que va liquidar el morrut; hi ha 10 m entre taronger i taronger de forma que queda buit quasi tot l'espai i com aquests arbres creixen poc i a penes donaran ombra ni taparan la carretera hem proposat a l'Associació de Veïns i l'Ajuntament plantar 100 arbres autòctons entre els tarongers de la franja. En principi els ha paregut molt bé i està previst fer-ho el diumenge 28 de febrer per a celebrar el Dia de l'Arbre al barri.

 Per suposat volem que es replanten tots els arbres desapareguts que hi ha a carrers com el de Gandia, amb una vintena de clots buits.

→ I caldrà vore què fem amb els grans solars que rodegen la ciutat i s'han quedat abandonats, erms, fins i tot amb esquelets de formigó alguns, desprès de la punxada immobiliària. Pot buscar-se un acord amb els propietaris per utilitzar-los com a horts urbans o parcs senzills mentre no es vaja a edificar en ells, s'ha de donar alguna solució a aquest problema general per evitar la mala imatge que projecten sobre les nostres ciutats, no podem tindre-les rodejades d'erms i enderrocs com si haguera passat una guerra.

En resum, la Nova Jardineria demana molts més arbres, que siguen autòctons, que tinguen un manteniment mínim i ecològic, i que es faça pedagogia ciutadana. No es qüestió de plantar un arbre simbòlic, ni de plantar-ne uns quants i oblidar-se'n després (es moren tots si no es reguen suficientement durant el primer estiu, estiu que s'allarga cada any més), és hora d'encetar una nova etapa per recuperar part de la Natura que hem perdut als pobles i ciutats valencianes.

Pedro Domínguez