Conferencia "Els càtars valencians" de Jesús Huguet i Pasqual a l'Arxiu Municipal d'Alzira

“Mai cap càtar s’anomenà a ell mateix com a tal. Eren els catòlics qui de forma despectiva els deien: mireu ací els ‘purs’!”. D’esta manera començava la conferència que sobre “els càtars valencians” va impartir anit dijous, 19 de novembre, el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet i Pasqual, a l’Arxiu Municipal d’Alzira.

Davant d’una cinquantena de persones el conferenciant va presentar una anatomia de la doctrina i la vida dels càtars o albigesos; tot anunciant que al Regne de València es donaria la fi d’aquest moviment religiós medieval.

La doctrina d’aquestos ‘bons hòmens’ o ‘bons cristians’, com a ells mateixa sí que els agradava de dir-se, representava un cristianisme gnòstic amb influències maniquees a les variants pauliciana i bogomila. Dos divinitats mantenien una lluita eterna: el Déu espiritual, bo, i el Déu material, roí. Només es podia escapar a través d’un rigorós ascetisme i d’un estricte rebuig del món material.

L’església de Roma considerà aquesta doctrina com a herètica i va lliurar una primera batalla dialèctica amb la mateixa a través de l’orde de predicadors, els dominics. Però, prompte l’incipient dinastia francesa dels Capetos s’interessaria en derrotar –per tal, d’annexionar-ne els respectius territoris, els senyors feudals de l’Aquitània, del Languedoc i de la Provença –és a dir, de tot l’actual sud de França, on els càtars s’havien propagat al segle XII entre els seus habitants.

En acceptar el Papa de Roma les pretensions de la Corona francesa i mirant d’acabar amb l’heretgia s’inicià la coneguda com creuada albigesa. El matrimoni del Comte de Barcelona amb la Senyora de Montpeller feia que gran part de l’Occitània quedara sota el vasallatge de la Corona d’Aragó.

Per açò, la batalla de Muret, on morí el rei Pere el catòlic, afavorí que el seu hereu: el rei Jaume el conqueridor, es declinara per estendre els seus dominis cap al sud –Regnes de Mallorca, València i Múrcia i cap a la Mediterrània, en contra del manteniment dels dominis transpirinencs.

Així les coses, mentre que els bogomils als Balcans perduraren fins a la invasió otomana del segle XV, o els valdenses a Itàlia fins al dia de hui, la rama pròpiament occitana s’hagué de refugiar dins els nous regnes del rei en Jaume. D’esta manera, Sant Mateu i Morella –inclús, la pròpia València, seran poblacions on radicaran els càtars occitans.

Aleshores, l’últim heresiarca càtar serà un valencià que, en ser traït per una persona de la seua confiança, acabarà cremat a la foguera, en passar els Pirineus, quan anava a visitar a un familiar moribund; a qui tenia que conferir el Consolamentum, l’únic sagrament que podia ser administrat als fidels i que consistia en una espècie de baptisme, comunió i extremunció, tot junt.